L’impacte ambiental associat a la mineria del Bages

Publicat al número 2.

Escrit per A.S.C.

Aquest article té com a objectiu principal mostrar les conseqüències de l’explotació minera sobre l’entorn natural i els éssers vius, així com aportar possibles mesures correctores a la problemàtica associada. En aquest sentit, les dades i afirmacions que es presenten van acompanyades de la font d’on han estat extretes, conferint, així, un rigorisme científic al text.

Al mateix temps, però, pretén ser un article d’opinió i una mena d’invitació a la reflexió sobre l’actitud de tots plegats.

Sovint, parlar de l’impacte ambiental associat a l’activitat minera és interpretat com una amenaça per a molts sectors, ja sigui l’empresarial, perquè veuen perillar els seus interessos econòmics, o bé pels treballadors, perquè veuen perillar els propis llocs de treball. Entenc que els miners es preocupin per la seva feina, per si demà encara estarà oberta la mina o no. Però en aquest sentit m’agradaria fer un petit aclariment: si l’entorn està contaminat, el deure de la comunitat científica és donar-ho a conèixer, el de l’administració pública és intentar posar-hi remei i el nostre, el de la població del voltant, és el de mantenir-nos informats, sent crítics i coherents amb la informació que ens arriba, i actuar dins les nostres possibilitats. No és incompatible mantenir un entorn net i que l’explotació minera continuï; només cal una mica de voluntat i responsabilitat per part de l’empresa i l’administració pública, i sí, possiblement, una inversió econòmica i en infraestructures, que, probablement, suposarien que l’empresa deixés de guanyar (però mai perdre) alguns beneficis. Sóc plenament conscient que, la gran majoria de vegades, l’interès del capital està per davant de tot i tothom. Però també penso que si no despertem aviat d’aquesta letargia que ens manté absorbits al capital i al consum, pot ser que alguna part del planeta, i nosaltres, desaparegui.

INTRODUCCIÓ

La conca del Cardener i del Llobregat han estat un dels eixos industrials destacables del Principat des del segle XIX, coexistint amb importants activitats agrícoles. La indústria tèxtil, la generació d’energia hidroelèctrica i la mineria de potassa han estat les principals activitats industrials.

Totes aquestes activitats antropogèniques han afectat social, econòmica i ambientalment a l’àrea en qüestió. En aquest article, però, ens fixarem en les conseqüències ambientals que comporta l’activitat minera.

El jaciment salí que s’estén pel subsòl de la Depressió Central Catalana, conegut com a formació geològica Cardona, està format per diverses capes caracteritzades per la composició mineral que es mostra a la Figura 1[1]:

(Imatge de la dreta:

1) Capes alternades d’halita (sal comuna o clorur de sodi, NaCl), guix (sulfat de calci, CaSO₄) i argila. Gruix variable.

2) Capa que consta majoritàriament d’halita, amb algunes capes intercalades de carnal·lita (clorur de potassi i magnesi, KMgCl₃·6H₂O). Gruix mitjà: 80 m.

3) Capes alternes d’halita i silvinita (clorur de potassi, KCl). Gruix: 20-30 m.

4) Capa formada majoritàriament per halita. És la capa que presenta un gruix superior.

5) Capa formada principalment per guix. Gruix: 5-10m.

Figura 1. Distribució i composició de les capes que formen el jaciment salí del Bages.)

L’existència de sal gemma (o sal comuna, halita) a la comarca es coneix des de l’antiguitat. Però no és fins al 1912 que es coneix la de les sals potàssiques (carnal·lita i silvinita). L’interès de la mineria potàssica rau en l’obtenció del clorur de potassi, una de les principals aplicacions del qual és la síntesi d’adobs. Aquesta sal es començà a explotar a principis del segle XX (l’any 1925 a Súria, el 1929 a Cardona, el 1931 a Sallent i el 1948 a Balsareny). El fet que la potassa (carnal·lita i silvinita; capa 2 i 3 de la Figura 1) es trobi en capes profundes i intercalada amb halita, va comportar que el material no desitjat en grans quantitats (halita) fos considerat com a rebuig, mentre no se’n pogués treure profit. Així, fins a mitjans del segle XX, aquest s’utilitzava per a omplir les galeries que s’anaven abandonant. A partir dels anys 60, però, l’augment progressiu del ritme d’extracció va provocar que aquest material fos abandonat a l’exterior, al costat de les instal·lacions mineres, generant el que popularment es coneix com a runams salins o escombreres.

El clorur de sodi o halita és el component majoritari de les escombreres (aproximadament, un 83%), tot i que també s’hi troben petites quantitats de clorur de potassi (3%), clorur de magnesi (lleugerament superior a l’1%), terra i argila (5%) i aigua (8%)¹.

La localització dels runams salins en relació a la xarxa fluvial es pot observar a la Figura 2.[2]

Figura 2. Localització dels runams salins.

D’aquests sis runams, només resten en funcionament i continu creixement el del Fusteret (Súria) i el del Cogulló (Sallent), els quals augmenten a un ritme de 0,7 i 1,3 milions de tones anuals, respectivament.¹ Unes 10.000 tones de residus nous diaris, que ja han generat un volum total d’uns 75 milions de tones.[3] A més a més, l’empresa extractora, Iberpotash S.A., ha presentat al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya la sol·licitud d’ampliació del runam del Cogulló, que suposaria doblar-ne la superfície[4] amb tot el que això comporta.

El de Vilafruns (Balsareny) i el de La Botjosa (Sallent) estan abandonats i el de Cabanasses (Súria) està tapat i clausurat.

Actualment, els anteriors runams són propietat de l’empresa Iberpotash, filial de Dead Sea Works.

A Cardona, l’explotació del runam nou, a càrrec d’ERCROS, S.A., es troba a la fase final. Aquesta empresa obté la sal sòdica per a usos industrials (producció de clor i sosa) a partir del clorur de sodi de l’escombrera.[5] El novembre de 2006, es va signar un conveni regulador de l’explotació del runam vell entre l’Ajuntament de Cardona i ERCROS, S.A.[6]

IMPACTE AMBIENTAL ASSOCIAT A L’ACTIVITAT MINERA

L’activitat minera, com la majoria d’activitats antropogèniques (activitats d’origen humà), dóna lloc a alteracions sobre l’entorn, és a dir, genera un impacte ambiental. Depenent del tipus i grau d’alteració, l’impacte associat pot ser més o menys accentuat.

En aquest apartat, es destacaran les conseqüències de l’activitat minera que presenten un elevat impacte ambiental, modificant així, de forma accentuada, el que es podria considerar l’estat natural de l’entorn i generant un perill potencial.

Les excavacions, la formació d’escombreres o runams amb el material de rebuig, l’emissió de pols i lixiviats (efluents líquids) i la creació de vies de transport són algunes de les activitats associades a la mineria que generen un fort impacte ambiental. Entre les conseqüències principals, destaquen:

- Generació i creixement de runams salins

La conseqüència directa de l’explotació de potassa és l’acumulació diària del material de rebuig a l’exterior de les instal·lacions mineres.

A més a més de l’impacte paisatgístic i visual que suposen, són els responsables directes de l’augment de la salinitat de l’aigua.

- Augment de la salinitat de les aigües

L’augment de la concentració de sals dissoltes a l’aigua es coneix com a procés de salinització. Aquesta pot tenir un origen natural o humà (antròpic).

Entre les aportacions d’origen natural hi trobem el drenatge d’aigua subterrània (que dóna origen a un sistema de cavitats, pous i galeries on l’aigua genera processos d’erosió mecànica i de dissolució de les capes salines) i el superficial (els afloraments naturals de sal, sovint, són drenats per torrents; per exemple, la vall Salina de Cardona és drenada pel torrent Salat, el qual, malgrat vessa les aigües al col·lector de salmorres, una part d’aquestes va a parar al Cardener).

Les principals fonts d’origen humà o antropogènic són la contribució directe dels runams salins (el possible flux d’aigua subterrània que contacta amb la base dels runams sense impermeabilitzar, juntament amb l’aigua de la pluja caiguda damunt de les escombreres es converteixen en salmorra, és a dir, aigua saturada de sal, generant uns lixiviats altament salinitzats) i en un menor grau, dels fertilitzants utilitzats en l’activitat agrícola (dos dels fertilitzants més usats a la zona són el sulfat d’amoni i el NPK 5.7.10 que és una font de nitrat, sulfat, potassi, etc.).

La composició química de l’aigua permet fer la distinció entre la salinitat d’origen natural i l’antropogènica. La primera, es caracteritza per tenir una relació Na/K (sodi/potassi) superior a 100,[7] ja que majoritàriament es dissolen sals de la capa superior del jaciment salí, ric en halita, NaCl; mentre que, en la segona, la relació Na/K és inferior a 20.⁷ Tot i que hi ha estudis[8]^,[9] que demostren que la concentració de clorur (Cl^-), sodi (Na⁺), potassi (K⁺) i magnesi (Mg²⁺), com també de traces de metalls pesants, al riu Cardener i Llobregat augmenten significativament després del seu pas per la conca minera, aquestes dades no permeten discriminar quina és la principal font antropogènica de la salinització de l’aigua en algunes zones. Així, per tal de clarificar l’origen de la salinitat, N. Otero i A. Soler⁷ van dur a terme anàlisis sistemàtiques de la composició isotòpica de sulfur (d³⁴S) a partir de determinar els sulfats dissolts en l’aigua. La font de sulfats també pot ser natural (pluja, dissolució de la formació geològica, etc.) i antropogènica (majoritàriament, fertilitzants i runams salins). Aquesta eina sí que permet distingir entre si la principal contribució a la salinització de les aigües és l’ús de fertilitzants o bé les escombreres. Entre els punts de mostreig dubtosos, en els quals no se sabia l’origen de la salinitat, van concloure que a la Botjosa, la salinització és deguda al runam salí; mentre que la de la surgència de Callús i la de Súria a la C-55 els fertilitzants hi tenen una major contribució. Per tant, l’argument utilitzat per algunes persones dient que l’elevada salinitat del Cardener i Llobregat és d’origen natural o bé que els fertilitzants hi tenen una contribució important es desmunta en la majoria de casos, com demostren diversos estudis científics.

La quantitat de clorur (Cl^-) present a l’aigua és un altre paràmetre que permet avaluar la salinitat. El límit màxim d’aquest ió per a una aigua potable és de 250 mg/l (mil·ligrams/litre), segons el Reial Decret 140/2003. Aquest límit ha estat superat localment i puntualment des de l’inici de l’activitat minera. L’article de Badia Guitart[10] indica la localització i quantificació de les aportacions sobtades de sal als rius, fent una anàlisi de la quantitat de Cl^- i K⁺. La major quantitat de sal al Cardener entra a Súria, concretament a l’alçada del barri del Fusteret, on hi ha una llarga zona d’entrada d’aigua freàtica que té l’origen al runam del Fusteret. Com a resultat, el contingut de clorur al Cardener després d’aquesta zona ha arribat a l’ordre dels 800 mg/l.¹⁰

Les entrades de sal que afecten més negativament el Llobregat es localitzen a la zona del polígon industrial de Sallent i el veïnat de la Botjosa, on el riu ha assolit valors superiors als 2.000 mg/l de Cl^-, conseqüència directe del runam abandonat de la Botjosa.¹⁰

La riera de Soldevila, a Sallent, n’és un altre exemple. Presenta salinitats superiors a la del mar (superiors a 38.000 mg/l, que és la salinitat mitjana del mar) com a conseqüència de les filtracions del runam del Cogulló. Per aquest motiu, es va connectar a la desembocadura de la riera un col·lector de salmorres; conseqüentment, es podria dir que aquest torrent no existeix, ja que pràcticament tota la seva aigua desemboca al col·lector.

A més a més, a la pàgina web de MontSalat¹ es pot comprovar que a l’agost i al setembre d’aquest any s’ha superat a bastament el límit màxim permès de clorur per a una aigua potable, tant al Cardener com al Llobregat.

Les anteriors dades, doncs, mostren prou evidències per confirmar la vinculació directe entre l’augment de la salinitat de l’aigua superficial i subterrània degut a l’activitat minera i , especialment, als runams salins.

Aquest elevat contingut salí provoca les següents conseqüències:

- Aigua de baixa qualitat per a l’abastament humà

L’aigua del Cardener, al seu pas per Castellgalí, conté una concentració de clorurs d’uns 400 mg/l (mitjana entre els anys 1992-2003)², superant amb escreix el límit marcat per la legislació. Com a conseqüència, la zona de Barcelona ha de barrejar l’aigua del Llobregat amb la que transvasa del Ter i la que obté d’aqüífers locals perquè sigui apta per a l’abastament humà.²

A més, si l’aigua que arriba a una estació potabilitzadora té excés de clorur i presència de bromur (impuresa del clorur de potassi, present als runams salins) augmenta el risc de formació de trihalometans⁶, cancerígens i estadísticament relacionats amb el càncer de bufeta urinària.

- Afectació de la fauna i de la flora

El grau de salinitat d’una aigua condiciona les espècies vegetals i animals que hi poden viure. En general, una elevada salinitat afecta negativament les plantes, provocant una disminució de la seva mida, de la producció de fruits i llavors i, inclús, la mort d’aquestes quan es supera el seu límit de tolerància. Una cosa semblant passa amb els peixos i altres organismes aquàtics.

D’aquesta manera, l’elevada salinitat del Cardener i del Llobregat ha provocat que només aquelles espècies adaptades o adaptables a condicions salines hi puguin viure. En les zones i rieres en què el grau de salinitat és molt elevat, la vegetació del voltant ha acabat morint-se.

- Aigua poc apta per al reg

A mesura que augmenta la salinitat de l’aigua, més dificultat tenen les plantes per absorbir-la (com a conseqüència dels efectes osmòtics que l’alta concentració en sals provoca), per la qual cosa una part important de l’aigua utilitzada per al reg no és aprofitada pel cultiu agrícola, patint importants reduccions en el seu rendiment.[11]

Si, a més a més, hi ha sequera, les plantes no disposen de suficient aigua i comporta unes males collites.

Així, doncs, a mesura que augmenta la salinitat de l’aigua utilitzada per a regar, també ho fa la possibilitat que apareguin problemes en el sòl (pot esdevenir inutilitzable si és regat sovint), en l’aigua d’escorrentia i/o en el cultiu agrícola.[12]

- Aigua poc apta per a usos industrials

Una aigua amb un elevat contingut salí és desaconsellable per a alguns usos industrials, com per exemple, per a sistemes de refrigeració; en aquests casos és aconsellable una aigua de baixa conductivitat, és a dir, de poca concentració salina, per a endarrerir el deteriorament de les canonades (tot i que cal tenir en compte, també, el material d’aquestes, el diàmetre, etc.).

- Subsidència del terreny

Les cavitats produïdes per la mineria subterrània presenten sobretot el risc de subsidència, és a dir, que el terreny del voltant de la galeria es desplaci, donant lloc a l’enfonsament del sòl, i traduint-se, sovint, en forats i esquerdes al terreny i als edificis del voltant.

La inestabilitat del terreny és accentuada pel fenomen natural de dissolució i erosió del material salí per part de l’aigua, generant les conegudes bòfies. Aquest fenomen natural pot ser accelerat si l’aigua dolça del riu entra a les galeries, ja que, llavors, la dissolució de la sal és molt més elevada. Concretament, aquest és el cas de Cardona, on l’any 1999 es van produir grans bòfies a la vall Salina i a la llera del Cardener com a conseqüència del fet que l’aigua dolça va penetrar dins les galeries, per causes no especificades.¹

Altres exemples de subsidència del terreny els trobem al barri de l’Estació i la Rampinya, a Sallent; i a la zona de riera del Tordell, a Súria.

- Contaminació per arsènic de les aigües de la xarxa fluvial

La tesi doctoral de Hermógenes Rosas⁸ sobre la contaminació per metalls pesants a la conca del Llobregat, avalua, entre altres paràmetres, la quantitat d’arsènic present a les aigües del Cardener, del Llobregat i de l’Anoia.

Al riu Cardener, la concentració d’aquest element augmenta conforme baixa el riu: a Olius, la quantitat d’arsènic és de 0,7 mg/l (micrograms/litre); a partir de Súria, s’incrementa a 3,4 mg/l, possiblement degut a la mineria potàssica de Cardona i Súria, ja que en l’anàlisi del col·lector de salmorra s’ha trobat una concentració d’arsènic de 388,6 mg/l. Per tant, una font important d’aquest metall pot ser els residus salins, tal i com mostren els resultats.

Al Llobregat, la concentració d’arsènic a Guardiola de Berguedà és de 0,4 mg/l, a Balsareny 1,4 mg/l i al Pont de Vilomara incrementa a 3,1 mg/l. En aquest cas, cal tenir en compte que aquest metall també té com a font les aigües residuals domèstiques abocades sense tractament d’alguns pobles petis i els efluents de caràcter industrial.⁸

Les anteriors dades s’han de comparar amb la concentració màxima admissible fixada, pel Reial Decret 140/2003, a 10 mg/l. Així, la concentració d’arsènic trobada al col·lector de salmorres supera a bastament el límit fixat, mentre que la concentració als rius en els punts mostrejats, no.

Per tant, es podria pensar que abans que es posessin en funcionament els col·lectors de salmorres, probablement, la concentració d’aquest element a l’aigua del riu era superior, cosa que pot haver influït en la salut humana, tal i com explica un estudi recent sobre la distribució municipal de la mortalitat per càncer de bufeta urinària i de pulmó a l’Estat espanyol.[13] Aquest estudi mostra que la zona del Bages està per sobre de la mitjana estatal de mortalitat per càncer de bufeta urinària, tant en homes com en dones. Segons l’article anterior, aquest fet pot ser degut a algun tipus d’exposició ambiental. Tenint en compte les concentracions d’arsènic detectades als rius i el fet que alguns estudis han descrit una associació entre els nivells d’arsènic en aigua potable i la incidència de certs tumors, entre ells el càncer de bufeta urinària, es planteja la hipòtesi de si l’arsènic podria tenir alguna relació amb el fet que en aquesta zona la mortalitat per aquest tipus de càncer estigui per sobre de la mitjana estatal.

La informació que difon l’anterior article és prou important perquè s’investigui aquesta possible relació i es dugui a terme un estudi exhaustiu de les fonts més importants d’arsènic a la comarca del Bages (ja que aquest element també pot estar present de forma natural en diversos tipus de roques (font natural), com també en certs pesticides i fertilitzants (font antropogènica), i de la seva presència al sòl i a l’aigua. De moment, però, queda una important qüestió a l’aire: prové l’arsènic dels runams salins? Quina n’és la font principal?

MESURES CORRECTORES PER REDUIR L’IMPACTE AMBIENTAL

- Col·lector de salmorres

Com a conseqüència de l’elevada salinitat de l’aigua, una de les mesures correctores més significatives del Pla de Sanejament de Catalunya va ser l’entrada en servei del col·lector de salmorres de la conca del Cardener-Llobregat, el 1988. El col·lector de salmorres de la conca del Cardener comença a Cardona i el del Llobregat, a Balsareny. Conflueixen a Castellgalí on continua el curs del Llobregat fins a Sant Joan Despí i des d’allà, fins al mar. D’aquesta manera, la salmorra transportada es dissol en l’aigua del mar i, en teoria, es redueix l’anterior impacte ambiental, sempre que es reparteixi adequadament i no en un punt fix. Això és cert fins a un cert punt, ja que cal tenir en compte l’estat en què es troben els col·lectors, el seu manteniment, la capacitat màxima, etc. per assegurar que no hi hagi pèrdues al llarg del recorregut fins al mar. Alhora, si la salmorra que s’aboca al mar conté arsènic, i amb nivells significatius, qui assegura que l’entorn marí no en patirà les conseqüències?

- Aprofitament del clorur de sodi dels runams salins

Per tal d’acabar amb l’existència dels runams salins, una de les mesures correctores que s’està duent a terme a Cardona és l’aprofitament del clorur de sodi present a l’escombrera, com ja s’ha comentat anteriorment. El ritme en què s’exploten els runams ve marcat per la demanda de clorur de sodi i, malauradament, el ritme en què es genera el material de rebuig és superior al d’aprofitament, de manera que hi ha una tendència a l’acumulació.

És per aquest motiu que no totes les escombreres poden ésser destinades a l’anterior ús. Calen, doncs, solucions alternatives.

- Impermeabilització dels runams salins

És l’alternativa escollida per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) per al runam de la de Vilafruns, ja que és la que presenta un cost-eficiència major, tenint en compte que aposten per la retirada del material de rebuig i venda posterior.[14]

Des del meu punt de vista, però, aquest és un clar exemple d’amagar la porqueria sota la catifa. Tindrem com a paisatge muntanyes artificials recobertes de material impermeable.

- Retornar el material de rebuig a l’interior de la mina

Potser una de les mesures correctores que s’hauria de contemplar com a prioritària és la de retornar el material de rebuig a l’interior de la mina, de manera que s’anessin omplint les galeries abandonades.

De fet, un estudi realitzat entre la UPC i l’ACA conclou que, en base a les diferents metodologies de sistemes d’explotació de la mina de Súria i Sallent, és possible reintroduir entre un 70 i un 90% del residu generat a la fàbrica sense que s’hagi de dipositar a l’exterior.¹⁴ Per tant, en base a aquest estudi, es podria demanar que als runams abandonats també se’ls apliqués aquesta mesura correctora i que fos l’empresa extractora, en aquest cas Iberpotash, la que es fes càrrec de la gestió dels residus salins que ha generat al llarg del temps.

- Altres mesures correctores en desenvolupament

Alguns exemples són: millorar la capacitat del col·lector general de salmorres; construir una planta potabilitzadora de les aigües Ter-Llobregat a Abrera, per eliminar el contingut en sals i els contaminants de l’aigua.¹⁴

DISCUSSIÓ FINAL

Aquest article només conté unes pinzellades de la complexitat de tot plegat. Segurament és un article feixuc per a totes aquelles persones que no estan ficades en el món de la ciència, però és el resultat de voler aportar el màxim rigor científic i demostrar que els impactes provocats per la mineria són evidents i comprovats científicament.

Potser, ara, després de llegir-lo i d’estar una mica menys desinformats, es veurà que la crítica sobre l’impacte ambiental associat a la mineria està fonamentada.

Potser, ara, es crearà pressió per aconseguir que la desaparició dels runams salins sigui un fet. Però, a més, apostant, sempre que es pugui, per l’opció que suposi un menor impacte, com la de reintroduir el material de rebuig a l’interior de la mina o la d’aprofitar-ne el clorur de sodi.

Potser, ara, es començarà a exigir a l’empresa extractora, Iberpotash S.A, que s’encarregui de la gestió dels residus generats per la seva pròpia activitat, que inclouen, també, els runams salins.

Potser, ara, cal continuar pressionant i demanant responsabilitats a l’administració pública perquè no sigui còmplice d’empreses que es lucren a costa de carregar-se l’entorn.

Potser, ara, es veurà que si es va a l’arrel del problema i s’hi posa solució (el compliment de les normatives i lleis medioambientals per part de l’empresa en cadascun dels processos que s’hi veu implicada), no caldrà que l’administració pública, pagant-ho amb diner públic, es gasti milers d’euros en “mesures correctores” com els col·lectors, les plantes dessalinitzadores, noves ETAPs, etc. Cal, doncs, prevenir en lloc de curar.

Potser, ara, es serà una mica més conscient que una bona qualitat de l’aigua és imprescindible per gaudir d’un entorn saludable.

Potser, ara, s’intentarà difondre el que passa al nostre voltant, coordinar-nos, moure’ns i actuar en funció de les nostres possibilitats.