OPINIÓ: Abocador temporal de residus radioactius. Una revisió crítica sobre el procés nuclear

Situada en front l’enrenou creat aquests darrers dies per les possibles ubicacions de l’abocador de residus radioactius d’alta activitat (eufemísticament anomenat Magatzem Centralitzat Temporal), he pensat que seria una bona ocasió per endinsar-nos una mica en el tema i conèixer exactament del que s’està parlant.

Per Anna Serra Clusellas, Cardona

Contextualització

A grans trets, a les centrals nuclears s’obté energia a partir de la fissió nuclear (un nucli atòmic és dividit en dos o més nuclis més petits degut a l’impacte d’un neutró). La fissió nuclear allibera grans quantitats d’energia que poden ser emmagatzemades pel seu ús posterior. Tanmateix, com en tot procés energètic, l’eficiència no és completa ja que hi ha una determinada quantitat d’aquesta energia que es dissipa en forma de calor.

El combustible utilitzat per a dur a terme la fissió és l’òxid d’urani. L’urani natural està format fonamentalment per una mescla de dos isòtops. L’isòtop menys abundant, el ²³⁵U, és l’aprofitable per la fissió nuclear; per tant, per a que el procés nuclear sigui rentable cal augmentar la proporció de ²³⁵U en l’urani natural (procés d’enriquiment d’urani).

A l’Estat espanyol hi ha instal·lats 8 reactors nuclears que l’any 2008 van produir un 18,6% de l’energia elèctrica a nivell estatal (representant un augment del 7% respecte l’any 2007). Aquell mateix any, l’energia nuclear consumida en generació d’electricitat representava el segon percentatge més alt a nivell estatal (30,4%), només estant per darrera de la provinent del gas natural (34,2%). Per darrera d’aquestes s’hi troba: la del carbó (20,5%), l’eòlica (5,3%), l’hidroelèctrica (4,0%), la biomassa i residus (3,2%), el petroli (2,1%) i l’energia solar (0,4%) [Ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç, 2008].

L’aposta per continuar amb la producció d’energia nuclear o bé reduir-la progressivament a nivell estatal va ser debatut intensament durant els cinc primers mesos del 2006 en la “Mesa de Diálogo sobre la Evolución de la Energía Nuclear en Espanya”. Finalment, a finals del 2009, el govern espanyol apostà clarament per continuar amb el funcionament de les centrals nuclears, fixant en 40 anys el seu període de funcionament, però contemplant la possibilitat de renovacions que excedeixin d’aquest termini [Ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç, 2009]; i omplint-se la boca dient que és una energia necessària per a reduir les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera. [veure: Solana aposta per l'energia nuclear com l'únic camí per reduir les emissions de CO₂, 3cat24, 2009].

Energia nuclear, energia neta? La resposta és no. Principalment, per varis motius:

- per l’impacte ambiental que porta associada l’extracció del mineral d’urani (com tota extracció de minerals).

- Per l’impacte ambiental associat al transport d’aquest mineral fins a l’Estat espanyol (ja que la majoria d’urani utilitzat per aquest estat s’importa, principalment, del Níger [Roig H., 2009]).

- Per l’energia requerida per l’enriquiment d’urani. Un dels processos més utilitzats, la difusió gasosa, porta implícit un alt consum elèctric: 2400 kWh per UTS (increment en la concentració de ²³⁵U) [Foro Nuclear].

- I, especialment, per l’impacte ambiental associat als residus resultants del procés de fissió nuclear.

Aquests residus poden ser de mitjana i baixa activitat o d’alta activitat.

Els residus nuclears d’alta activitat generen calor, presenten períodes de desintegració superiors als 30 anys i un contingut en radiacions a > 0.37GBq/t. Estan constituïts, majoritàriament, pel combustible gastat de les centrals nuclears i, minoritàriament, per materials procedents del reprocessament del combustible nuclear que es duu a terme en alguns països i del desmantellament de les centrals nuclears i d’instal·lacions radioactives.

La gestió dels residus radioactius d’alta activitat és el punt clau de tot el procés nuclear, ja que aquests continuen emetent calor i emissions radioactives amb energia i quantitat superiors als límits legalment establerts, durant temps superiors als 30 anys. Una de les gestions proposades és el seu emmagatzematge, temporal o definitiu, sota tres capes de protecció, com a mínim, i que siguin sotmesos a controls periòdics per evitar l’exposició humana/ambiental a la radiotoxicitat.

L’emmagatzematge temporal és necessari abans de l’emmagatzematge definitiu per tal que els residus nuclears d’alta activitat disminueixin la seva radioactivitat i la seva potència calorífica. Els sistemes d’emmagatzematge temporal més habituals són en humit (sota l’aigua de les piscines que es troben en la mateixa central nuclear) o en sec (en contenidors). Concretament, és aquest tipus emmagatzematge el que proposa l’Estat espanyol com a abocador temporal centralitzat dels residus radioactius d’alta activitat.

Abocador o Magatzem Temporal Centralitzat (ATC).

Avui en dia no hi ha cap ATC a l’Estat espanyol. Trobem magatzems temporals individualitzats del combustible gastat, situats en la central de José Cabrera (Zorita) i la de Trillo, a Guadalajara, però cap de centralitzat.

ENRESA té previst construir un ATC de disseny i estructura semblant al de Habog (Països Baixos) [ENRESA, 2009]. És una instal·lació en superfície (tipus complex industrial) per a emmagatzemar els residus en sec: en primer lloc, les barres de residus d’alta activitat seran encapsulades en acer inoxidable i emmagatzemades transitòriament per a refredar-les mitjançant una convecció d’aire. Posteriorment, seran recobertes per un tub d’acer inoxidable novament, i emmagatzemades, finalment, en compartiments de formigó d’1,5m d’amplada. El flux d’aire per a eliminar la calor residual i una temperatura inferior als 400ºC són les condicions que n’assegurarien la conservació a llarg termini. [a la pàgina web d'ENRESA hi ha una il·lustració interactiva de la instal·lació: http://www.enresa.es/publicaciones_y_audiovisuales/videos_e_interactivos/interactivo_atc].

Servirà per a allotjar 12800 m³ de residus d’alta activitat, així com als residus d’alta activitat vitrificats de Vandellós I que, actualment estan a l’Estat francès, i que començaran a tornar a l’Estat espanyol l’1 de gener de 2011 (a partir del 2011, s’haurà de pagar 60000 € per dia que aquests residus continuïn a l’Estat francès) i, finalment, també allotjarà els materials procedents del reprocessament del combustible gastat de la central nuclear de Garoña (Burgos), que es troben emmagatzemats temporalment a la Gran Bretanya i que també han de tornar a territori estatal. Tindrà una vida útil de 60-70 anys [Plataforma Logística del ATC, 2009].

Aquest projecte va ser aprovat pel Congrés (quedant fora del pacte IU i ERC) el 27 d’abril de 2006. Es tracta d’un complex format per l’ATC (540 milions d’euros), un centre tecnològic d’ENRESA (50 millons d’euros) i un parc empresarial. [Plataforma Logística del ATC, 2009]

Discussió.

Primer punt: tan sols tenint en compte el tipus de residus generats en el procés d’obtenció d’energia nuclear i la gestió d’aquests, es posa en evidència que NO es tracta precisament d’una energia neta. És més, quant diòxid de carboni anirà associat al transport dels residus dispersats per l’Estat espanyol fins a l’abocador en qüestió? I quant a la producció i distribució del material necessari per a construir l’ATC i confinar als residus?

Punt dos: és necessària la gestió d’aquests tipus de residus. És a dir, cal emmagatzemar aquests residus sota tres capes de protecció fins que es redueixi l’activitat radioactiva i la calor alliberada que porten associada, evitant l’exposició de radiotoxicitat a la població i al medi en general. I, com que aquests residus han estat produïts a l’Estat espanyol, el més coherent és que aquest mateix els gestioni (ser conseqüent amb les accions realitzades sempre té un preu, i ens agradi o no, s’ha d’assumir). Tanmateix es fàcil veure que la motivació principal per la construcció d’aquest abocador és l’econòmica (fins ara s’enviaven a l’Estat francès, però a partir del 2011 ja no sortirà rentable pagar-los 60000 € diaris).

Punt tres: aquest abocador és en superfície, per tant, segons els informes emesos pel Ministeri d’Indústria Turisme i Comerç, podria ser qualsevol la ubicació d’aquest. Ara bé, com diuen la gent de les Terres de l’Ebre, ja n’hi ha prou de ser l’abocador del Principat, i ara, per extensió de l’Estat espanyol. Vandellòs I i II, Ascó I i II; ERCROSS a Flix, etc. No és suficient ja?!

Punt quatre: cal parar especial atenció al tipus de material utilitzat per a encapsular aquests residus, ja que les desintegracions i calor emeses per aquests a llarg termini no se sap exactament com afectaran al material (hi ha grups de recerca realitzant aquests tipus d’estudis [Centre d'Étude de l'Énergie Nucléaire, Bèlgica]); així mateix, els gasos generats en les desintegracions fa augmentar la pressió del contenidor, de manera que cal dissenyar un sistema per tal d’alliberar aquest excés de pressió. Existiran els controls periòdics sobre el deteriorament o no del material de confinament a l’Estat espanyol?

Punt cinc: després d’aquest emmagatzematge temporal, de 60-70 anys, què passarà? A priori, es proposa l’emmagatzematge definitiu d’aquests residus, en el que s’anomena un magatzem geològic profund (emmagatzemar-los centenars de metres de profunditat, entre 500 i 1000 metres, en una formació geològica que es consideri que posseeix l’estabilitat i les propietats requerides per a satisfer els criteris d’emmagatzematge). El problema fonamental és que el temps en que aquests residus emeten radiotoxicitat és de l’ordre del temps de l’evolució de les formacions geològiques. Qui assegura que les formacions geològiques que actualment són estables ho seran d’aquí centenars o milers d’anys i que, per tant, continuaran sent una capa de protecció? Així mateix, cal una atenció especial a la hidrogeologia, que és el factor més variable ja que depèn de les condicions climàtiques.

Un cop més, s’intenta posar remei quan el mal ja està fet, en comptes de mirar de solucionar el problema d’arrel. El debat en qüestió hauria de ser si és o no sostenible el procés d’obtenció d’energia nuclear. Per les evidències exposades anteriorment, la meva postura és clara. No, no ho és. Ara bé, caldria una aposta ferma des de diferents sectors (energètics, de recerca, polítics, poblacionals) per a aplicar una alternativa energètica basada en el decreixement i en un híbrid d’energies renovables, millorant progressivament l’eficiència energètica d’aquestes, i substituint gradualment l’energia nuclear. És una opció a llarg termini, sí, però tampoc caldria adormir-nos. Interessa???

BIBLIOGRAFIA

Centre d’Études de l’Énergie Nucléaire. La recherche dans une optique durable. http://www.sckcen.be/fr/Notre-Recherche/Research-domains/Disposal-of-radioactive-waste

ENRESA (Empresa Nacional de Residuos Radioactivos S.A.). El Almacén Centralizado de Residuos, una solución. 2009.

Foro de la Industria Nuclear Española, El enriquecimiento del uranio. [fitxer en línea]: http://www.foronuclear.org/ficheros-informe_prensa/46–EL%20ENRIQUECIMIENTO%20DEL%20URANIO.pdf

Ilustre Colegio Oficial de Físicos. Origen y gestión de residuos radiactivos. ENRESA. 3a edició. Madrid: Transedit, 2000. 205p. Conté índex i bibliografia. ISBN: 84-87338-02-X.

Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, La energía en España 2008. [Fitxer en línea]: http://www.mityc.es/energia/balances/Balances/LibrosEnergia/ENERGIA_2008.pdf

Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, Industria presenta un paquete legislativo que modifica la normativa nuclear y da luz verde a la convocatoria del ATC. 23/12/2009. [Fitxer en línea]: http://www.mityc.es/es-es/gabineteprensa/notasprensa/documents/nppaquetenuclear231209.pdf

Plataforma Logística del ATC. INSTALACIÓN ATC. Una solución integral para la gestión del combustible nuclear irradiado. 2009.

Roig H., Els residus nuclears d’Ascó i Vandellós creuen zones habitades camí de França. Directa, núm. 156. 2009.

3cat24. Solana aposta per l’energia nuclear com l’únic camí per reduir les emissions de CO₂, 2009: http://www.3cat24.cat/noticia/387418/economia/Solana-aposta-per-lenergia-nuclear-com-lunic-cami-per-reduir-les-emissions-de-CO2