El part, és un procés natural fisiològic implícit a la capacitat de les dones de donar la vida o és un esdeveniment mèdic?

Per Irina A. Ravelo Rodríguez

(Publicat al número 5)

“Parir és separar-se, és obrir-se a l’altre i per l’altre, és la porta a un canvi, on no només neix una criatura, sinó que també una mare, i pot ser que també, un pare. És important deixar que succeeixi, no resistir-s’hi, ja que es tracta d’acompanyar la vida.”[1] Partint del pensament de la diferència sexual, i dels vint anys de practicar l’acompanyament de dones embarassades, les llevadores de Titània Tascó han arribat a concebre així el fet de donar a llum.

Sheila Kitzinger, per la seva part, ha entès per un bon part aquell en què la dona en mirar enrere, passés el que passés, sent satisfacció i plenitud. [2] Aquesta definició queda oberta a la consideració de qualsevol dona que hagi parit, ja que amb la seva pròpia experiència dóna sentit a la concepció d’un bon part. Tanmateix, aquesta concepció planteja que el part mateix no només és qüestió de seguretat i d’aconseguir l’objectiu que tant la mare com la criatura estiguin en bon estat, perquè “A més de la pura mecànica del descens, rotació i expulsió, el part també es relaciona amb les emocions, i és lògic que sigui així, ja que és una gran transició en la vida de la mare, el pare i tota la família”. [3]

Durant les últimes dècades, a través de les pràctiques obstètriques, es va difondre la concepció del part com un mal o una malaltia, fins al punt de ser considerat, fonamentalment, com un esdeveniment mèdic. Per què la ciència tradicional d’occident s’esforça tossudament a assumir el part –i la maternitat- com un “problema”? La realitat va més enllà d’això, ja que és un procés natural fisiològic implícit a la capacitat de les dones de donar la vida.

Pepi Domínguez, llevadora de Titània Tascó, va contestar a la pregunta de Gemma Tramullas “La majoria de les dones tenen por a parir. Pensen en les coses que aniran malament.”, de la forma següent: “És que així ens eduquen. Amb tantes proves i controls, hem passat de veure l’embaràs com a quelcom fisiològic a veure’l com un risc, com un procés patològic. El 95-98% dels embarassos fisiològics van bé. Podem quedar-nos amb aquesta xifra o amb el 5% de risc. Però l’absència de risc no existeix a la vida”. [4] Aquesta resposta de la llevadora Domínguez coincideix, en gran mesura, amb l’observació de Sheila Kitzinger sobre el fet que en alguns hospitals s’insisteix en la patologia, o sigui, a detectar el que pot anar malament en lloc de contribuir al flux espontani del part. [5]

D’altra banda, quan vaig començar a preguntar per Solsona sobre on parien les dones que viuen en aquest àmbit rural, em vaig trobar que, des de fa algunes dècades, a l’hora de donar a llum, una dona que habita a la comarca del Solsonès es veu amb la necessitat de traslladar-se cinquanta quilòmetres o més, a la ciutat més propera, que és Manresa, per ser “atesa” a l’hospital. El servei al qual sí que tenen accés allà mateix, a Solsona, és a l’atenció de la llevadora, el treball de la qual consisteix a “portar el control” de l’embaràs, així com d’impartir cursos de preparació al part i de tallers sobre la cura de la criatura acabada de néixer. Aquestes activitats brinden a les dones embarassades espais d’interacció entre elles. Tot aquest treball d’acompanyament cap a la maternitat per part de la llevadora no inclou, normalment, el moment del part, ja que s’han de traslladar, com ja he dit, a Manresa. Aquesta situació denota que els parts esdevinguts al Solsonès i rodalies són una pràctica abandonada, que es remunta a cinquanta anys, quan les llevadores assistien parts a les pròpies llars de les dones.

Vaig notar que hi havia una certa repulsió tan sols en el plantejament de donar a llum fora d’un hospital, ja que s’associa amb “l’endarreriment” del passat, amb la inseguretat i, principalment, amb la mortalitat materna i del nadó. Si bé és cert que actualment la mortalitat materna i perinatal ha disminuït respecte als índexs de fa cinquanta anys, aquest fet no ha estat un assoliment exclusiu de la pràctica mèdica, segons ens diu S. Kitzinger:

“Els tocòlegs asseguren que això és degut a la millora dels serveis obstètrics i a la pràctica de dur a terme els naixements a l’hospital. [No obstant això,] les diferències socials: educació, salut general, accés a la informació, condicions d’habitatge, nutrició, actituds davant el tabac i facilitat de comunicació entre cuidadors i pacients, exerceixen gran influència sobre l’índex de mortalitat perinatal.” [6]

De tot això es dedueix que la mortalitat perinatal i materna no és causada, necessàriament, per donar a llum fora d’un hospital. Aquesta idea és un mite. Existeixen molts altres factors que augmenten aquest risc, com són les condicions de vida i la informació al respecte que posseeixen les dones. Això explica el fet que a Holanda el 80% dels naixements són a les llars o a cases de maternitat i la taxa de mortalitat és una de les més baixes del món.

Els parts no sempre s’han donat als hospitals, ni han estat dirigits per homes metges.

Al llarg de la història, les dones han buscat una llevadora amb experiència i coneixements que les assistís en els seus parts a elles i als seus nadons. Acostumaven a acompanyar-la també una o més dones que oferien el seu suport: una altra mare, l’àvia, la veïna o una amiga, capaces de recolzar-la afectiva i emocionalment. Eren dones properes, que després del part s’ocupaven de tenir cura de la mare i de cobrir les seves necessitats per tal que es pogués recuperar i així dedicar-se exclusivament a la nova criatura.[7]

Les llevadores de cultures tradicionals han proporcionat cures prenatals molt abans del segle XX. El seu treball anava molt més enllà d’assistir el part, ja que s’implicava molt més en tot el procés de l’embaràs, visitant la casa de l’embarassada, on l’orientava comentant la dieta, el treball, l’exercici, brindant massatges i practicant rituals espirituals de protecció, a més de dur a terme el planejament del part. [8]

No obstant això, és ben sabut que amb el sorgiment de la medicina moderna (empresa i exercida exclusivament, fins fa molt poc temps, per homes), la saviesa i les pràctiques de les llevadores i curanderes es van veure perseguides. A l’albada renaixentista moltes dones (bruixes) varen ser condemnades a la foguera per la Santa Inquisició; les condemnes mencionades varen ser executades pel poder civil. Aquesta massacre va significar, per una banda, un dels genocidis més grans de la història d’occident i, per l’altra, la instauració d’un ordre intransigent respecte a les diferències, homogeneïtzant, en essència.

Aquesta persecució ha perdurat. Una evidència d’això és la referència de la llevadora Pepi Domínguez, qui en plena dècada dels vuitanta havia decidit de parir a casa. La reacció dels seus companys de l’hospital va ser de considerar-la boja i que acabaria demanant l’epidural a crits. Quan els va convidar a veure el vídeo del part, li van dir “No sabíem que fossis tan primitiva!” Assenyala, a més, que “Abans érem com perseguits, com bruixes, però ara hi ha un cert respecte, un apropament per part de les mateixes institucions que abans ens denunciaven.” [9] A partir d’aquest reconeixement institucional, ja en alguns hospitals s’han implementat procediments utilitzats per les llevadores que assisteixen parts a casa, amb la intenció “d’humanitzar” l’atenció a les dones en procés de part. Referent a això, en una entrevista amb la Teresa, llevadora de Titània Tascó, ella ens va comentar que més que “humanitzar” el part, s’havia de naturalitzar, ja que el resultat d’aquesta visió en “extrem humanitzadora” havia deixat de percebre la pròpia naturalesa del part.

Cal apuntar que les maternitats dels segles XVIII i XIX varen ser creades com a institucions de caritat per a dones pobres[10] i per a solteres que portaven el seu embaràs amb vergonya. Les altres, donaven a llum a casa. Va ser en aquestes dones on l’obstetrícia va trobar la matèria prima per als practicants de tocologia i ginecologia. En aquest àmbit, les dones que estaven a punt de parir varen ser conillets d’índies per a la investigació; per exemple, els primers experiments per provocar artificialment el part es van fer amb dones pobres. [11]

A partir de la segona meitat del segle XX, la proliferació indiscriminada d’episiotomies, així com d’altres pràctiques aplicades rutinàriament (algunes d’aquestes des dels anys 90 foren caracteritzades com a perilloses i innecessàries per l’OMS) han servit d’assaig per a metges practicants. Un exemple il·lustrador de pràctica indiscriminada de l’episiotomia, és l’experiència de la meva mare, que us comparteixo a continuació. Ella estava a punt de donar a llum el seu primer nadó, s’havia preparat per al part mitjançant el mètode psicoprofilàctic i se sentia molt segura amb ella mateixa. No obstant això, en el moment del part, el metge va decidir que practicaria una episiotomia. Judith, la meva mare, li va dir “No fa falta, el nadó ve petit i sento que puc.” I ignorant la recomanació materna, va tallar. Al primer esforç que ella va fer, el nadó va sortir impulsat, agafant desprevingut el practicant i se li va escapar de les mans, i va caure en un recipient que estava al terra. Ella es va incorporar per saber què havia passat, però no li va ser permès veure més, ni se la va informar de res; immediatament, un grup de metges es van amuntegar al seu voltant i la separació va ser definitiva, ja que la van “tranquil·litzar” adormint-la unes hores i no va ser fins el dia següent quan la van informar que el seu nadó s’havia mort, suposadament, d’insuficiència respiratòria. No obstant això, quan el petit cos inert va ser entregat al marit, era evident un gran hematoma al cap, que va ser justificat amb el fet que el nadó tenia una malaltia congènita. Aquest és tan sols un exemple, proper i dolorós, de com ha actuat en moltes ocasions la ciència mèdica.

Judith R. Primer embaraç 1978

Davant d’aquesta experiència, trobo una resposta sensata en les paraules de Pepi Domínguez a la pregunta de Gemma Tramullas: Per què se’ls ha robat a les mares el protagonisme?:

“No interessa una mare poderosa que és capaç de crear una criatura i parir-la, perquè això li donarà molt poder a ella i a la criatura, un poder que socialment no s’accepta. La dona que se sent capaç de crear i de parir, també se sent forta i segura. És com un Déu.”[12]

Com fer-ho per aprofitar al màxim els avenços tecnològics, quan són necessaris, sense que això representi una negació de la capacitat creativa de les dones? Considero que aquesta decisió està donada per cada dona. Les paraules de les llevadores de Titània ressalten que “Un aspecte molt important és que parir és una manifestació de la sexualitat femenina, és un procés d’intimitat, de contacte, de comunicació, on estan implicats els òrgans genitals, les hormones, les sensacions corporals… és una experiència que té a veure amb la pròpia vida. Parim com som, cada una amb els seus desitjos, les seves il·lusions, els seus temors, les seves certeses i les seves inseguretats. També com ens relacionem amb el plaer i el dolor i amb la capacitat que tenim de donar i de rebre.” [13]

Com treballen les llevadores?

A Catalunya hi ha una varietat de recursos i persones dedicades a assistir o bé dirigir parts. Ja he mencionat les competències de la llevadora de Solsona. Ara toca el torn a d’altres dones que treballen en altres centres i de maneres diferents, i que han estat part del moviment molt difós per tot l’estat espanyol de promoure relacions i pràctiques de respecte i reconeixement entre professionals i dones que passen per l’experiència de donar a llum. En mencionaré només algunes, que són les que conec i de les quals he sentit a parlar:

La Casa de Naixements Migjorn de Manresa és actualment l’únic centre integral de Catalunya on s’ofereix la possibilitat de fer un part natural. A la seva pàgina web http://www.migjorn.net/ donen a conèixer els seus serveis i recursos brindats.

A la Cooperativa Titània Tascó treballen des d’un concepte de corresponsabilitat, és a dir, les decisions, actuacions i resultats són compartits, acordats, i a la vegada cadascuna té el que li correspon. “Per això assistim els parts a les llars de les dones i les seves parelles que, amb prèvia informació, elecció, decisió i responsabilitat del seu procés, ens ho demanen i els que nosaltres també estem d’acord a assistir.” [14] A la seva pàgina web http://www.titania-tasco.com/ es poden trobar els cursos, tallers i serveis brindats per les llevadores sòcies.

Per la seva part, la Doula és una dona que acompanya una altra dona durant l’embaràs, el part i el puerperi (o en alguna d’aquestes etapes), ocupant-se del seu benestar general i de les seves necessitats, especialment de les emocionals. Això pot abastar també la seva parella i els altres membres de la família, si és el cas. Les Doulas de Barcelona apareixen com una forma actualitzada d’aquesta figura femenina que facilita, amb la seva presència amorosa, protecció i acompanyament durant els inicis de la maternitat. Les Doulas poden acompanyar tant en hospitals, com en Cases de Naixements i domicilis. Per tant, es poden trobar Doulas en les diferents contrades de Catalunya. A la pàgina web http://doulasbarcelona.org es pot trobar més informació sobre els serveis oferts per elles.

El que queda clar és que és de vital importància que existeixin diverses opcions per complir els desitjos i necessitats de les dones en la seva capacitat de donar la vida. Sigui en un hospital, en una casa de naixements o a la seva pròpia llar, una dona parirà segons com és ella mateixa i les necessitats que posseeixi, i aquesta decisió ha de ser totalment respectada.